Per tot el que aporta a la resta de l’obra de King, pocs llibres mereixen ser més analitzats, examinats i esmicolats que aquest. Sent una obra «menor» (no arriba a 200 pàgines), crea unes bases molt sòlides sobre les quals es recolzen els textos posteriors.

Els Lectors Constants coneixem els seus temes. Per exemple: la religió és una constant; o més aviat la incomprensió de per què passen les coses que passen si aquest ens superior fos bondadós (El Passadís de la Mort, Revival, Apocalipsi…). Igual que són recurrents els nens/joves amb poders especials (Firestarter, El Resplandor, El instituto, Después…). I què dir de l’assetjament escolar? És present en gairebé qualsevol llibre en què hi hagi nens (IT, El cuerpo, …).

A Carrie tenim tots aquests temes condensats en un relat epistolar: La religió, l’assetjament escolar, i el poder sobrenatural. El text està perfectament acompanyat amb cartes, articles científics i informes de la investigació que s’entremesclen amb la narració. I tot això ens porta a un desenllaç apoteòsic que novament assenta les bases per al final d’altres molts llibres (La Cúpula, Apocalipsi, La Botiga, Cell…).

És clar que el King d’avui dia duplicaria o triplicaria l’extensió d’aquest llibre. Hi ha moments que hagués agradat que s’aprofundeixi més: La mort del pare de Carrie, i del seu avi matern que es dona a entendre molt subtilment que era tot el contrari a una persona religiosa. I què dir de l’àvia, de la qual hereta els seus poders?

Per això considero que Carrie s’ha de llegir (i rellegir) amb els ulls del Lector Constant. No veure només la història escrita, sinó l’arrel de l’arbre que ens ha donat ombra des de la seva publicació. Aquest arbre continua creixent i ens continua oferint fruits, que, amb unes arrels diferents, segur que no tindrien el mateix sabor.

153 Personatges. Per a una primera obra, gairebé tants com pàgines (199) és tota una declaració d’intencions.

Chamberlain i Motton

Com que és una primera obra, complicat que hi hagi, però tot i així alguna que altra raresa i interrelacions que vindran posteriorment en altres llibres:

• King va utilitzar com a pseudònim el nom de John Swithen quan va publicar a Cavalier «El Quinto Fragmento». 2 anys després, a Carrie apareix com a cantant en el ball de fi de curs.
• La mare de Carrie, Margaret White treballa a la bugaderia Blue Ribbon, la mateixa de la qual serà encarregat Barton Dawes (Carretera Maldita) i culpable que la tanquin. També és la bugaderia on es troba La Trituradora (conte de Torn de Nit)
• Billy DeLois és un alumne a l’escola de Carrie. Després, al conte «la Balsa», Deke i Randy, en parlen com a conegut seu. Difícil saber si és el mateix sense més context
• Carrie «mira» al cap de Sue Snell i aquesta està organitzada com un arxivador on observa els seus pensaments. Aquest tema recurrent en què les ments són un «arxiu» on obrir i tancar calaixos per mirar (o amagar!) coses s’utilitza en altres moltes obres. Doctor Sueño, El Cazador de Sueños, El Resplandor…
• Ray Brower, «El Cuerpo», era de Motton, el mateix poble on va néixer i va viure Margaret White, la mare de Carrie.
• Cora Simard i Teddy Duchamp, personatges secundaris aquí, tindran una mica més rellevància en altres obres.